Seminari 10 i 11 octubre

Dimecres 10/10

Com a tasca teníem encarregat portar un objecte de la nostra infantesa que ens portés un sentiment positiu o bé negatiu a nivell educatiu.

El primer que em va venir al cap són els incomptables treballs, àlbums, manualitats i recordatoris que vaig fer a l'escola al llarg de la primària, pràcticament tots ells em feien venir una sensació agradable. Em recordaven aquells mestres que a través de la seva paciència i voluntat em feien anar cada dia amb un somriure a classe. Davant la dificultat per a poder trobar i portar aquests objectes vaig seguir pensant i em cridava molt l'atenció el fet de trobar un objecte que em transmetés un sentiment negatiu. Hi vaig caure, un llibre de lectura que em va portar de cap tot un curs de primària.

Charlie y la fabrica de chocolate! La història començà com cada any al setembre, un cop apilats tots els llibres del següent curs tocava la dificilíssima tasca de folrar-los. Aquell any el meu pare, encarregat de la conduir la odissea del paper de folrar, estava especialment inspirat, capa rere capa afegia més pes i arrugues al llibre; cada cop era més difícil llegir-ne el títol, i per acabar, no hi va posar el nom.

Un cop a escola, cada cop que tocava repartir el llibre de lectura havia d'anar a recollir-lo de la taula de la mestra, que dubtava si havia sigut jo la que havia folrat tan magníficament el llibre, es generava un minut de riures generalitzats. 

Doncs, un cop presentats tots els objectes em vaig adonar de que la majoria dels objectes que els demés companys havien dut, també formaven part de la meva infància, com l'estoig ben decorat, els amulets, penjolls, dibuixos etc. Tot i haver crescut en entorns diferents, tenim més coses en comú del que hagués imaginat. 

Va ser una activitat que, essent simple, valoro molt positivament.

Dijous 11/10

Tocà comentar una notícia sobre educació que havia portat un company:

"LA TELEVISIÓ EN L'ENSENYAMENT"

Es tracta d'un article escrit per Laura Vicente, mestra. 

-Sóc mestra i estudio Producció Audiovisual. Com a mestra, he reflexionat sobre el tracte que es dóna a les aules als mitjans de comunicació, tant als valors que promou com al seu ús. Els alumnes d'avui dia consumeixen una gran quantitat de televisió i internet: és la seva nova joguina i l'eina de comunicació, i s'ha convertit en imprescindible en la seva rutina diària. Si els nostres alumnes, els nostres adults del futur, donen tanta importància a aquests mitjans, ¿per què l'escola, encara avui i en gran part, ho entén com a tema tabú i no es parla, per exemple, del que veuen els alumnes per televisió? Donada aquesta realitat, potser s'hauria de modificar en aquest sentit el currículum educatiu. És cert que la majoria d'escoles han implantat les noves tecnologies i els mestres han fet un canvi organitzatiu i de continguts i aprenentatges (¡els mestres també aprenen constantment!). Però jo em refereixo a les noves tecnologies i els mitjans de comunicació des de l'àmbit de l'oci. ¿Els alumnes fan un bon ús d'aquestes eines que els poden ser necessàries?¿Com els podem acompanyar en el camí d'aquest aprenentatge positiu? ¿Els podem ajudar a créixer amb un caràcter analític i crític? ¿Quin és el paper actiu que han de prendre els pares? Ens trobem en un temps en què els mitjans de comunicació estan en constant canvi; aprofitem aquesta circumstància. S'ha de perdre la por a parlar-ne. Eduquem-los en un món actual. 

En el marc del debat van sorgir moltes qüestions. Sobre la nocivitat de la televisió hi havia opinions contradictòries, jo sóc partidària de que els infants vegin la televisió durant un període de temps prèviament establert i delimitat i que ho facin acompanyats d'un adult que en determinades circumstàncies els puguin explicar i aclarir dubtes que els puguin sorgir. Doncs, no soc partidària d'apagar la televisió quan un infant, sempre entenent de 6 a 12 anys, veu la televisió i comença un programa que inclou algun tipus de violència, sempre que hi sigui un adult que pugui explicar el contingut, trobo que d'aquesta manera també poden aprendre.

No crec que tota la televisió sigui nociva, ja que determinats programes resulten realment interessants a nivell educatiu, ja siguin documentals, dibuixos o d'altres diversos. Com a exemple, actualment s'emet un programa anomenat "Como se hace" que explicat com es duu a terme la realització de determinats productes fabricats en cadena, ja sigui llapis tradicionals, peces de cotxes, mobles etc.

Sobre la temàtica, però, vàrem poder debatre molts extensament tocant amb més profunditat altres aspectes.